Protagonistes
-
Ángela García Esteban
Ángela García Esteban: Nascuda el 30 de juliol de 1926 al Port de Sagunt.
Filla de Vicenta Palomar Esteban i Alfonso García Orquín.
Son pare, treballador al Forn Alt de Sagunt, va morir quan ella tenia 5 anys, i dos anys després Ángeles i la seua germana menor foren internades a la Beneficència, al carrer Corona de València, a on van romandre 10 anys. Encara que recorda amb tristesa els primers moments allí, després va ser una xiqueta molt feliç, considerant-se fins i tot privilegiada per la bona educació i cures que va rebre. Va passar la Guerra en la Beneficència i tant ella com la seua germana van estar a punt de ser enviades a Rússia.
Paiportina d’adopció per casament, quan aplegà al poble, als anys 50, va notar molta diferència respecte a València i ha sigut testimoni de primera mà dels grans canvis que ha viscut el poble. -
Jose Luís Pitarch Bartolomé
Victoria Galindo OnrubiaJose Luís Pitarch Bartolomé, Victoria Galindo Onrubia: Nascut el 1941 a Segòvia.
Son pare, militar de carrera durant la Segona República, fou Jefe Provincial de Milicias a Segòvia durant la Guerra Civil. Formava part d'una família nombrosa en què la mare també treballava fora de casa com a funcionària d’Hisenda. Ell continuà la tradició familiar i fou militar, però a més, és llicenciat en Dret i en Periodisme.
Membre d’Unión Militar Democrática (UMD), els "Umedos". A causa de la seua significació política Milans del Bosch l’allunyà de la seua Regió Militar, és a dir, de València. Posteriorment i amb diversos arrestos pendents, se li permet triar entre una presó militar o passar un temps fora d’Espanya, i és en aquell moment quan s’exilia al Regne Unit.
José Luis Pitarch és autor de diversos articles en El País, Interviu, Levante, etc., i dels llibres “Diario abierto de un militar constitucionalista”, “El Honor y el honor militar” i “Memoria irredenta del franquismo”.
Fou assessor de Joan Lerma i participà com a observador internacional en les eleccions de la Nicaragua de Daniel Ortega i en El Salvador. -
Romualda Puchalt Calabuig
Romualda Puchalt Calabuig: Nascuda el 4 de febrer de 1925 a Paiporta.
Els seus pares eren els administradors del motor de Santa Bárbara de Paiporta. Son pare morí quan ella tenia només huit mesos d’edat i sa mare hagué d’anar a servir a València. Així ella quedà a cura dels seus iaios vivint a l’Alqueria de Benlloch. La família de la mare procedia de La Font de la Figuera. Romualda Calabuig Calabuig, la seua iaia, era guardabarrera a Paiporta i el seu iaio, Fernando Calabuig, criava vaques.
Anà a l’escola de Doña Consuelo, i als 12 anys portava llet a l’Hort de les Palmes a la Residencia de Señoritas.
Treballà com a polimentadora a la fàbrica de mobles García Miralles a València, des dels 14 fins als 27 anys que es casà. A partir del casament treballà sempre a la botiga familiar, mentre el seu marit era músic de la banda El Empastre.
Son tio, Ramón Calabuig Calabuig, era socialista i quan acabà la guerra estigué empresonat a la Model de València i a Sant Miquel dels Reis, condemnat a pena de mort, però després del judici l’alliberaren. -
Santiago Murta Garín
Santiago Murta Garín: Nascut el 27 de juliol de 1930 a Paiporta.
Fill de Josep Murta i de Carmen Garín, els dos de Paiporta
Treballador de prefabricats de formigó i llaurador, només pogué anar a escola fins als 6 anys, quan esclatà la Guerra Civil. Gràcies a que son pare era llaurador, en sa casa pogueren menjar durant la postguerra.
Santiago té molt viu el record dels primers anys després de la guerra, quan de sobte ja no valia el paper moneda de la República i no hi havia ni pa ni diners i tots s'afanyaven a cobrir les necessitats bàsiques. -
Vicenta March Gil
Vicenta March Gil: Nascuda el 1933 a Sant Isidre.
Filla d’Emilio Marc Pellicer i de Vicenta Gil Casanova.
Es crià en una alqueria de Sant Isidre, on va viure fins que la posada en marxa del Plan Sud els expropià la casa i els camps, tant els propis com els que tenien arrendats, per la qual cosa hagueren de buscar on viure i on reinventar-se. Paiporta fou el poble escollit i malgrat les diferències que notaren al principi, prompte s’integraren en la vida del poble.
Gràcies a viure al camp, durant la Guera Civil no patiren fam i pogueren ajudar a molta gent de València que s’acostava a l’alqueria per arreplegar el que ells pogueren donar-los.
Vicenta anà a escola amb les monges de la Doctrina Cristiana a Patraix, on l’ensenyaren, entre altres coses, a cosir; als 12 anys començà com a aprenenta de modista i als 15 ja treballava fora de casa. -
María Salvadora Bolufer Chornet
María Salvadora Bolufer Chornet: Nascuda a Cullera 30 de setiembre del 1952. Filla d’Arturo Bolufer i Generosa Chornet. Son pare va ser pilot comandant d’aviació de l’Exèrcit Popular de la República. Va patir presó després de la guerra, recorreguent diferents presons de tota Espanya, sent finalment alliberat gràcies a l’indult promulgat l’any 1945. Una vegada casat els seus pares migraren a Paiporta als anys cinquanta per portar el forn de davant de l’església de Sant Jordi.
Dorita ens retrata la seua vivència com a dona adolescent durant la Dictadura, un temps on fins els vint-i-cinc anys no hi havia majoria d’edat. Per exemple, per poder aconseguir el DNI va haver de fer el Servicio Social de la Sección Femenina de la Falange Española.
Ens parla de la Transició Democràtica a Paiporta com una época de tensions i resistències al canvi. Regidora de Cultura pel PSOE a les primeres eleccions municipals de l’any 1979, recorda els avanços que tingué Paiporta durant les primeres legislatures del govern socialista, sobretot en temes d’urbanisme i associacionisme. Però ben prompte es va trobar amb fortes oposicions per part de sectors conservadors del poble, fonamentalment pel fet de ser dona, fins que finalment va renunciar al càrrec davant les pressions i amenaces que va patir.
Dorita va ser la primera dona elegida com a jutge de pau a Paiporta i va ostentar aquest càrrec durant deu anys, des de 1989 fins el 1998. -
Delfina Tarazona Juan
Delfina Tarazona Juan: Nascuda el 28 d'octubre del 1951 a Paiporta. Conta la tradició en la seua família de posar el nom dels pares als fills o als familiars.
La història del meló va donar nom a la casa del seus iaios “La casa del meló”. Son tio el major, son pare i el tio més xicotet se n'anaren a la guerra i abans d’anar-se’n penjaren un meló cadascú per a menjar-se’l quan tornaren. Conforme tornàven els fills, baixàven els melons, però el del fill xicotet es va quedar sense baixar perquè no va tornar mai. La seua iaia sempre va esperar que el fill tornara perquè el meló estaba bé per fora encara que s’havia consumit i dins ja no quedava res.
Son pare i son tio van estar a un camp de concentració a França i van eixir per mediació del rector i van poder tornar a casa, en tren, caminant, i com pogueren arribaren a Paiporta. Com son pare arribà el primer i va veure que els seus pares estaven molt envellits del que havien patit va començar a treballar en el camp per a que no els faltara de res.
Delfina va treballar des dels 15 anys fins que es va casar als 21 com a encaixadora de taronges en el magatzem de Tarazona. La seua feina era encaixar i també empaperar les taronges amb paper de seda; paper que portava el nom de l’empresa i diferents dibuixos segons el lloc on les exportaven. Recorda com treballaven i la distribució de feina que hi havia. -
Rosita Mandingorra Ciscar
Rosita Mandingorra Ciscar: Nascuda l’any 1933 a Paiporta. Son pare treballava d’obrer i com que eren dues germanes i necessitaven ajuda ella no va poder continuar estudiant a l’escola a pesar que la mestra li va dir a son pare que valia per a estudiar. Va anar a l’escola, primer amb Doña Juana i després amb Doña Trinidad.
Amb 14 anys va entrar a treballar a la fàbrica de Rafael Català com a teixidora, on sa mare també va treballar molts anys. Va estar treballant al llarg de 13 anys fins que es va casar i va tindre el segon fill. Conta tot el procés de com es treballava a la fàbrica amb telers manuals i mecànics, quina era l’organització de la feina i quin era el sou que els pagaven. En la Postguerra, gràcies al camp, no van patir fam i recorda com es vivia en aquella època i que ha treballat molt. Recorda com era el poble i com era la vida de Paiporta en la seua joventut i com ha anat canviat al llarg dels anys. La seua privilegiada memòria i la seua predisposició feien que la cridaren per a dir versos en alguns actes del poble quan era xiqueta. -
Carmen Ferrando Tarazona
Carmen Ferrando Tarazona: Nascuda a Paiporta, filla de Ramón Ferrando Montesa i Carmen Tarazona.
Órfena de pare de molt xicoteta, es va criar a casa dels seus avis, mentre les seues dues germanes menors romanien amb sa mare a l’altra banda del poble. Des de xicoteta es va dedicar a ajudar l'economia familiar acudint al camp i fent les tasques domèstiques al costat de la seua àvia.
Carmen recorda com va ajudar a fer els refugis antiaeris de Paiporta, faena en la que col·laboraven homes majors, dones i xiquets, recorda als refugiats que acolliren a l’andana de casa dels seus avis i com el poble quedà quasi paralitzat. Durant la Guerra el seu avi Nelo va estar tancat a la presó.
Quan Carmen es va casar, l'habitatge escassejava a Paiporta, per la qual cosa era habitual que els novençans s'instal·laren a casa de familiars; en el seu cas anaren a casa dels seus avis. -
María Rosa Rubio Rodríguez
María Rosa Rubio Rodríguez: Va nàixer a Alcaraz, Albacete, el 10 d’abril de 1942. Va vindre a València als 9 anys per una lesió d’esquena i va estar a l’hospital de la Malva-rosa durant 2 anys. Quan va eixir de l’hospital es va posar a treballar en una família que portava un estanc a València i, inclús, va anar a viure amb ells a Ceuta. Al tornar a Paiporta començà a treballar en el magatzem de taronja fins que es casà l’any 65. Amb el seu home se n’anà a Suïssa a treballar per a poder comprar una casa, i allí van estar 7 anys fins que tornaren a Paiporta on van començar amb un negoci de transports.
Rosa va estar treballant al Partit Comunista durant 8 anys, en el bar que allí hi havia, i va formar part de les llistes democràtiques de l’any 79 en les que anaven 3 i van eixir com a regidors, però ella va renunciar a ser regidora. Implicada en les causes de lluita, ha participat en diferents manifestacions.
Es va desvincular del Partit Comunista perquè ja no compartia els interessos que veia i va passar a Izquierda Unida on va militar, fins que finalment es va desvincular de la militància política, però ha continuat amb les mateixes idees que sempre ha tingut. -
Concha Damià Tarazona
Concha Damià Tarazona: Nascuda el 26 de novembre de 1927.
Filla de Nicolàs Damià Martínez, “Colau”, i Ana María Tarazona Martí, la “Pallasa”. Son pare tenia un taller de fusta on feien mobles i corbats. Als 11 anys deixà l'escola per anar a treballar de polimentadora a La Torre, on anava a peu tots els dies. Deixà de treballar fora de casa quan sa mare caigué malalta i en casar-se ja no tornà a fer-ho.
Son tio, Vicente Damià Tarazona, formà part de la Comissió Gestora de Paiporta en febrer de 1936 i en finalitzar la guerra fou acusat de la destrucció de l’església.
En la postguerra patí la fam, com molts xiquets i xiquetes del poble. Ella anava a espigolar amb sa mare i a pel racionament.
Conxa se’n recorda de les cançons que li ensenyaren sent xicoteta, tant durant el temps de la República com durant la dictadura. -
Ana Peris Martínez
Ana Peris Martínez: Nascuda el 26 de juliol de 1948 a Paiporta.
Filla de José Peris, “Pepe, el Ratero”. Son pare treballava al camp i era encaixador de taronja al magatzem de la societat Agruna, fins que, cap a l’any 1955, muntaren un negoci familiar de peixateria a Paiporta. Militant del PSOE a partir de la Transició i president dels jubilats a Paiporta.
Els seus pares escoltaven La Pirenaica per la nit a casa.
Anà a escola de pàrvuls amb Doña Juana i a primària amb Doña Eurofila i Doña Angelita, fins als 13 anys. -
Miguel Andreu Herrero
Miguel Andreu Herrero: Nascut el 17 d’agost de 1934 a Paiporta.
Fill de Vicent Andreu Tarazona i de Cándida Herrero Corella.
Només pogué anar a escola amb Doña Juana fins als 6 anys, perquè hagué d’ajudar a l'economia familiar cuidant del bestiar, ja que es dedicaven a la carnisseria. Als 10 anys tornà a escola en horari nocturn, després de tota la jornada treballant encara jugaven al baló amb bufes de porc unflades abans d’entrar a classe.
De jove anava a divertir-se els diumenges al cinema i a la piscina de Torrent. Féu la mili en Aviació, a la caserna de l’avinguda del Cid de València. -
Salvador Montesa Manzano
Salvador Montesa Manzano: Nascut l’any 1932 a Paiporta.
Fill de Salvador Montesa Mandingorra, de Paiporta, i de Consuelo Manzano, de Bunyol. Sa mare, filla de Guàrdia Civil, era brodadora. Son pare fou Comissari d’Abastiment durant la guerra, la qual cosa li comportà enemistats i el tancaren a la presó. Quan finalitzà la contesa estigué un temps amagat, fins que el denunciaren i l’empresonaren. En eixir de la presó contiuà amb el seu ofici de tallista.
Salvador passà part de la guerra a la muntanya, entre Xestalgar i Setaigües, a una caseta que tenien els seus iaios, mentre sa mare romania a Paiporta ella a soles. D’eixe temps recorda la visita dels maquis.
Durant la seua adolescència fou aprenent a la litografia Simeón Durá, simultaniejant a més els estudis en Arts i Oficis mentre ajudava son pare.
Entrà en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, a València, en 1946. Continuà els seus estudis a Madrid, en l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando fins 1953. Salvador Montesa és membre fundador del Grup Parpalló.
Després inicià la seua etapa internacional en l’École Supérieure de Beaux Arts de París entre 1958 i 1962. Durant la seua estada a París féu de correu per al PCE, passant documentació entre París i Barcelona i estigué relacionat amb tota l’elit intel·lectual i política del moment, especialment amb els que estaven a l’exili. De París passà a Suècia i des d’allí féu les oposicions i guanyà una plaça com a professor de dibuix amb destinació a Lleida, València i Sevilla. -
José Juan Calatayud
José Juan Calatayud: José Juan Calatayud, de malnom Pepe el Milà, va nàixer a Paiporta l’any 1938, en plena Guerra d’Espanya.
Els seus pares eren socialistes i catòlics. El pare de José va estar empressonat a la Model de València en acabar la guerra, mentre sa mare hagué de dedicar-se a netejar cases per tal de poder mantindre la família.
Recorda els relats de sa mare, Angelita Calatayud Bellvís, sobre els registres a casa mentre son pare estava empressonat i ell tenia poc més d’un any, i en els que buscaven proves de la militància socialista de la família.
Li va impactar molt que durant una visita de Franco a València es va donar l’ordre de detenció de tots aquells que havien estat empressonats després de la guerra, per la qual cosa s’endugueren a son pare durant tres dies al quarter de la Guàrdia Civil. President de la Falla Mestre Serrano de Paiporta, no va voler mai entrar en política. -
Ramón Montesa Benlloch
Ramón Montesa Benlloch: Nascut el 29 d’agost del 1925 a Paiporta, fill de Ramón Montesa Juan i Vicenta Martínez Casabán.
Va realitzar els estudis primaris a Paiporta i quan tenia 11 anys va iniciar, durant la Guerra Civil, el batxiller en el Lluís Vives de València, comentant que abans d’estar el refugi de l’institut acabat, anaven a refugiar-se al solar on en l’actualitat està la Finca de Ferro (antic Cupón regalo comercial). Recorda els refugis de Paiporta. Era membre del grup de teatre “Grup Boira”. Tota la seua vida laboral va treballar a la drogueria familiar “Casa Casto”.
El seu pare, Ramón Montesa Juan, es va presentar a les llistes d’Esquerra Republicana per Paiporta, participant als mítings electorals al costat de Don Juan Barral. Va arribar a ser primer tinent d’alcalde d’Esquerra Republicana fins a 1935, i després de la Guerra va intentar eixir d’Espanya per Santa Pola. Va passar per tres camps de concentració, per la plaça de Bous de València, per la Presó Model de València i per Sant Miquel dels Reis, condemnat a 12 anys i 1 dia, dels quals en va complir sis anys.
Respecte a la Residència de l’Hort de les Palmes recorda que anaven a agafar dàtils de les palmeres i, sobretot, que anaven a espiar a les xiques amb vestit de bany, a mirar com es banyaven en la piscina. El guarda no els deixava i s’havien d’anar corrent. També recorda que un dels seus amics, era nuvi d’una resident, Palmira, que creu que va arribar de Madrid. I que també una altra resident va ser núvia d’un xic del poble, Salvador Martínez. -
Amparo Jorge Peris
Amparo Jorge Peris: Amparo ens conta com son pare, en acabar la guerra, va passar com a refugiat a França i va ser presoner a un dels camps d’internament que establiren les autoritats franceses per tancar els espanyols que fugien de la repressió franquista. Gràcies a les gestions de sa mare, i al pagament de 225 pessetes, aconseguiren un salconduit per traure’l del camp. Així va poder tornar a Paiporta, travessant els Pirineus a peu, per les nits i d’amagat, i després, com va poder.
Amparo ens conta com s’ho feien per sobreviure durant la guerra, espigolant als camps i amb el poquet que els tocava de les cartilles de racionament, fent llargues cues si els arribava el torn. També ens conta com s’amagaven entre els tarongers quan bombardejava La Pava o com ajudaven les xiquetes i els xiquets amb poalets a construir els tunels per a fer refugis antiaeris entre casa i casa dins el poble. I com vingueren a Paiporta famílies senceres de la part de Sogorb i Terol i orfens que els adoptaren i es quedaren a viure en el poble.
La postguerra també va ser una època molt dura, amb moltíssim racionament i estraperlo. Una època en la que el que no tenia res se’l mirava com a res. -
Elena Tarazona Juan
Elena Tarazona Juan: Nascuda el 24 de gener de 1948 a Paiporta. Filla de Miguel Tarazona Tarazona i Elena Juan Baviera. Conta la tradició de posar els noms de pares a fills en la seua família. També la seua família té una història curiosa amb un meló de tot l’any. Son pare va anar a la Guerra com els seus dos germans i com que tenien terres, abans d’anar-se’n cadascú d’ells, va guardar un meló penjat per a quan tornaren. Van tornar el major i el del mig, pare d’Elena, però el xicotet no va tornar mai. Per això el meló es va quedar penjat i no es va fer roí mai. La seua iaia pensava que el meló aguantava perquè el seu fill estava viu i tornaria, de fet el meló s’ha consumit, però sembla que està perfecte. Continuen tenint el meló, que no ix mai de la casa, tal com va dir la seua iaia.
Elena va treballar com a teixidora en la fàbrica de Don Rafael Català quasi 11 anys, ja que ho va deixar per a casar-se, tal com es feia en aquella època. Recorda com es feien les teles, com es treballava i com estava organitzada la feina. -
Maria Brull Muñoz
Maria Brull Muñoz: Nascuda el 8 d’agost de 1933 a Paiporta. La xicoteta de sis germans, anà a l’escola de doña Consuelo fins els set anys i després a treballar al camp, a la fàbrica de l’Eixereta i com a jornalera a diferents magatzems agrícoles a encaixar cebes i taronges.
El seu germà José Brull Muñoz va ser nòvio de Palmira Rodríguez, una de les residents de la Residència de l’Hort de les Palmes. Detingut al principi de la guerra per milicians del bàndol republicà és interrogat a una txeca sota l’acusació d’assassinat, però gràcies a la intervenció de sa mare no se l’endugueren per afusellar-lo. Posteriorment, una vegada finalitzada la guerra, és denunciat i sotmés a judici sumaríssim i condemnat a mort. Empressonat a la Model de València, l’envien a un batalló disciplinari de soldats treballadors.
María ens conta com de dura va ser la supervivència durant la postguerra, sempre menjant moniatos i coques de dacsa. També recorda l’entrada de les tropes franquistes a Paiporta i com s’instal·laren en la planissa de l’eixida del pont vell. -
Vicenta Jorge Peris
Vicenta Jorge Peris: Nascuda el 27 de novembre de 1932 a Paiporta.
Sa mare, Amparo Peris Sanjuan, treballava com a jornalera al magatzem de taronja de Coll. Conta la precarietat de la vida de son pare, Vicente Jorge Brull, durant la guerra en el front de Catalunya, sempre havent de demanar menjar pels pobles. Abans de la guerra ell era ebenista però en tornar, com que no trobava treball a Paiporta, es va colocar de jardiner al cementeri de València.
Vicenta ens conta la seua experiència de ben menuda, protegint-se de la metralla produida pels bombardejos aeris si la pillaven entre els camps o pel carrer, ajudant a construir els refugis treient la terra de les cases amb cabassets i dormint al seu interior tot el veïnat en màrfegues de pallorfes de dacsa. També conta com la gent de Paiporta va ajudar a famílies senceres que vingueren evacuades de la part de Sogorb i com a dia d’avui encara mantenen relació amb ells.
Dels primers anys de postguerra ens parla de com anaven a recollir el racionament a l’església de Sant Jordi, de com van poder sobreviure gràcies al menjar que els donava la família que visitaven a altres pobles de la comarca i espigolant als camps allò que trobaven. Una época molt dura de la que recorda com la guàrdia civil detenia la gent pels carrers.
Al remat Vicenta ens conta el funcionament de la fábrica de seda Català i la seua experiència com a teixidora des dels tretze anys fins que es va casar. -
Francisco Puertes Subies
Francisco Puertes Subies: Nascut a Paiporta el 28 de gener del 1938, en la barraca del Tio Pulo.
Recorda la configuració urbana de Paiporta als anys 40, quan a Paiporta només existia el Pont Vell, els carrers eren de terra i els carros anaven pel mig del poble als rajolars.
Quan era xiquet el llogaven a ell i als amiguets als rajolars i descriu detalladament tot el procés de producció. De jove treballa com a jornaler al camp. Passa a treballar al sector de la fusta començant a Muebles Palmero, per a finalment establir-se per compte propi com a polimentador.
Son pare va estar empressonat acusat de desertor. Va tornar del front al poble uns dies abans d’acabar oficialment la Guerra, però el veïns de Paiporta l’acusaven que havia estat amagat durant la Guerra i no havia anat al front. Primer estigué al camp de concentració de la plaça de bous de Tarragona. Gràcies a la intercessió del que seria anys més tard cardenal, Vicent Enrique i Tarancón.
La seua família tenien terres i eren treballadors del camp. Descriu el control del procés de producció de les collites per part del Sindicato Agrícola durant els primers anys de la Dictadura. Comenta com son pare va acollir diferents famílies de refugiats de Sevilla i Toledo durant anys a la barraca familiar, havent-los de proporcionar, fins i tot, els aliments per tal que pogueren sobreviure. -
Agustín Encarnación Brull
Agustín Encarnación Brull: Fill d’Agustín Encarnación Maciá i Trinidad Brull Muñoz, els dos de Paiporta.
Agustín ens conta com en acabar la guerra el seu pare, Agustín Encarnación Macià, i el seu avi, Agustín Encarnación Aznar, coincidiren en la presó d’El Puig ambdós condemnats a mort. El seu avi estava acusat d’assassinat i son pare d’adhesió a la rebelió militar, sent destinat a un batalló disciplinari de soldats treballadors en Cella. Gràcies a l’ajuda d’amics del poble aconseguiren que els seus expedients estigueren controlats i s’anara retardant la seua execució fins que finalment foren alliberats gràcies a l’indult de 1945. Una vegada aconseguiren tornar a Paiporta patiren la dura repressió de la Guàrdia Civil havent-se de presentar a diari a la caserna i fent-los fins i tot passar-hi la nit de manera injustificada.
Durant la Transició son pare va ser un dels fundadors del Centro Democrático Liberal. Comunista convençut, més endavant fundà el Partit Comunista a Paiporta.
Agustín ha treballat tota la vida de mecánic de cotxes, però les seues passions són el futbol i ser membre de l’Associació Festers del Gos. -
Concepción García Albors
Concepción García Albors: Nascuda el 8 de novembre de 1932 a Paiporta.
Conxín “la Platera”, per ser filla de Domingo García Gómez plater de professió, tingué la sort de poder anar a escola fins als 14 anys. Durant la guerra acolliren una família del Grau de València. Com que son pare anà a la guerra, en finalitzar l’empresonaren.
Concepció treballà a la fàbrica dels Catalans, en les màquines que anomenaven “les contínues” perquè no paraven mai, fins que es casà. Després anà a la taronja a treballar en diferents magatzems: Raga, Simó, Coll… -
Josefa Marí Marí
Josefa Marí Marí: Nascuda l'any 1927 a Paiporta. Filla de Miguel Marí Paredes, llaurador, i Rafaela Marí Romeu, treballadora en una fàbrica de tinta a València.
Josefa va aprendre a cosir als huit anys i ha sigut modista. Va col·laborar en la construcció del refugi antiaeri que hi havia davant de la seua casa, al carrer Ramón i Cajal, encara que ella el va utilitzar poques vegades. Recorda la repressió en els primers moments de la Guerra i en la Postguerra; parla també de l'estraperlo i de com, en no haver-hi diners, canviaven unes mercaderies per altres.
Quan Josefa es va casar no hi havia aigua corrent al poble i ens conta com s'arreglaven a les cases per a tindre aigua, a vegades amb motors. Ha sigut, a més, testimoni de primera mà de l'expansió urbanística de la població, perquè en aquell moment la casa en la que vivia pertanyia a Picanya, ja que una part del carrer era Paiporta i el de davant Picanya, i es trobava en el que es consideraven els afores, mentre que ara ha quedat quasi en el centre. -
Joaquín Torregrosa Martínez
Joaquín Torregrosa Martínez: Nascut a Paiporta el 21 de maig de 1939.
Son pare va ser xòfer en “Maderas Ferrando” i sa mare polimentadora. Va anar a l’escola de Don Antonio. Va fer un curs de francés per correspondència de l’Institut INTER i li van donar una beca per a un altre idioma i va elegir alemany.
Va decidir anar a Alemanya a treballar per a conéixer món, ja que tenia allí familiars, i li van aconseguir un contracte en una fàbrica. L'única forma de vore món era eixir d'emigrant on fora. Joaquín ens conta com va ser el seu viatge d’anar a Alemanya i les anècdotes que li passaren. I com va ser el treball en la fàbrica de porcellana. Es va fer resident alemany i això li va permetre tornar allí a continuar treballant en una fàbrica de tèxtil. Vivia en l’habitació que els donava la pròpia fàbrica.
Va tornar a Espanya per a casar-se, per a després tornar a Alemanya amb la seua dona i la primera filla, i van començar en una altra fàbrica. Decidiren tornar quan la xiqueta devia començar l’escola, però ell es va quedar uns anys més encara. Finalment des d’Alemanya es va presentar per a la Ford, que començava en aquell moment a Almussafes, i va tornar a Espanya l’any 65 per a treballar allí fins que es va jubilar.
Ens conta com era la vida a Alemanya i les anèdotes que li van passar i les difèrencies que hi havia pel que fa a com era viure a Espanya. -
Carmen Armengol Santamaria
Carmen Armengol Santamaria: Nascuda el 19 d'agost de 1921 a Paiporta.
Va anar al col·legi de La Florida fins als 11 anys, on pagaven 1 pesseta a la setmana. Entre 1936 i 1942 el seu pare va ser motorista del motor El Porvenir, i per aquest motiu no va anar a la Guerra. Recorda el so de les bombes que tiraven a València des dels vaixells, i com una vegada la “Pava” va bombardejar molt prop del motor.
Carmen va col·laborar en la construcció del refugi que hi havia enfront de “Ca les Sabateres”. Durant la Guerra ella i la seua germana Rosa van anar a cosir al xalet de Ponce, que havia sigut col·lectivitzat i allà cosien roba infantil, encara que també es feien uniformes militars. Conta com va ser la Postguerra a Paiporta, els comerços als quals acudia a recollir el racionament i, com un dia, l'oli que els van donar feia olor de cera de ciris fosa.
Carmen ha cosit, ha brodat, ha recollit cacaus, creïlles, dacsa, ha segat blat…, com ella mateixa diu: “He fet de tot” -
José Pastor Gandul
José Pastor Gandul: José Pastor Gandul, conegut amb el malnom de “Chimenea”, representa la quarta generació d’una família de rajolers coedors. A l’entrevista ens explica la seua trajectòria professional, que va recòrrer els 76 rajolars de les comarques de València i que va ser protagonista del canvi elèctric que patiren el forns Hoffmann i la desaparició de l’ofici de coedor.
Amb el seu germà i dos socis més, arrendaren el rajolar de Bauset, al qual ja havia treballat amb el seu iaio i son pare. El rajolar estava abandonat i tornaren a posar-lo en funcionament i batejaren l’empresa com a “Cerámica Valenciana”.
President d’Alianza Popular. Participa a les primeres eleccions municipals i és elegit com a regidor de l’Ajuntament de Paiporta durant dos legislatures. Ens conta la seua estreta relació amb l’alcalde Bertomeu Bas mentre estava a l’oposició i com recolzà moltes de les iniciatives presentades per Bertomeu perquè més enllà de les diferències polítiques estava el bé per al seu poble. -
Amparo Yago Tarazona
Amparo Yago Tarazona: Nascuda el 15 de maig de 1924 a Castellar, encara que la portaren de molt xicoteta a Paiporta.
Filla de Teresa Tarazona Chirivella i Andrés Yago Gil, els dos de Paiporta.
En començar la Guerra Civil, Amparo hagué de deixar l’escola, quan només tenia 12 anys. Sent encara una xiqueta anà al xalet de Ponce, que havia sigut col·lectivitzat, per a fer uniformes de soldat, allí aprengué a tricotar i a cosir, però no li pagaven perquè era una xiqueta.
A sa casa tenien un refugi antiaeri, encara que ella no baixava quan hi havia bombardeig perquè preferia morir a l’aire lliure que sota terra.
Son pare, Andrés Yago Gil, fou acusat de participar en la profanació de l'església i com a càstig, li feren anar a ella a netejar l'església.
Treballà de modista fins que es casà. -
José María Rodríguez Pastor
José María Rodríguez Pastor: Nascut el 28 de maig de 1933 a Paiporta.
Fill d’Isidro Rodríguez Armengol, d’Alfara del Patriarca, i de Desamparados Pastor Peris, de Paiporta.
El seu pare, Isidro Rodríguez Armengol, era l’encarregat de la Fàbrica de Rajoles i Teules El Pilar. Fou l’últim alcalde de la II República a Paiporta.
De menut anà a l’escola de Doña Juana i de més major a l’escola de Don Joaquín i després amb Don Antonio fins als 14 anys.
Treballà com a coedor en el rajolar de Bauset, junt a son pare. -
Juan Bautista Mandingorra Poveda
Juan Bautista Mandingorra Poveda: Juan Bautista Mandingorra Poveda va nàixer l’any 1931 a Paiporta. La seua mare, Micaela, treballava a “Coll” i a “Sendra”, dos dels magatzems de cebes que hi havia a Paiporta; son pare, Juan, era obrer i constructor, membre del Partit Liberal.
Juan no té massa records de la Guerra d’Espanya ja que era molt xicotet, però sí que recorda la fam, el racionament i l’estraperlo de la postguerra.
Va formar part de les llistes d’UCD a les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977 i va ser regidor d’enllumenat durant tota la primera legislatura democràtica a Paiporta. Ens conta que els plens de l’Ajuntament se celebraven per la nit ja que els membres de la Corporació no cobraven pels seus càrrecs i calia esperar que tots finalitzaren els seus respectius horaris laborals per tal de poder reunir-se en sessions curtes i resolutives.
A més de ser regidor, en la seua vida s’ha dedicat a multitud d’oficis, des d’ajudar en les tasques agrícoles durant la seua infantesa, ser pintor o propietari d’una drogueria, fins a exercir les funcions de majordom i xòfer a una casa aristocràtica de València. -
Francisca Furió Masiá
Francisca Furió Masiá: Nascuda el 10 d’abril de 1929.
Filla de Julio Furió Benlloch, “el Vicari”, i de Francisca Masià Ferrando, els dos de Paiporta. Son pare era pouer i sa mare encaixadora de ceba.
Neboda d’Agustín Encarnación Masià, “el tío Agostino, el Coscón”.
Anà a escola amb Doña Consuelo, fins als 12 anys que la posaren a treballar ajudant a fer feines en una casa.
Quedà òrfena de pare i, entre sa mare i la germana, tiren avant gràcies a fer feines de costura. -
Antonio Sánchez Brull
Antonio Sánchez Brull: Nascut a Paiporta l’any 1947. Sa mare treballava al magatzem de taronja com moltes de les dones del poble i son pare treballava en un magatzem de pinso i cereals.
Va anar a l’escola amb Doña Juana i després passà a la de Don Antonio, només de xics, per a després estudiar comptabilitat i gestió d’empreses a València. Va fer la mili entre l’any 68 i el 69. Quan va tornar, va començar a treballar a l’empresa de mobles i magatzem de fusta “Industrias Ribera” fins que es va jubilar després de 43 anys de treball.
Recorda que no es podia parlar de política, era tabú. Si hi havia alguna cosa a parlar, ho feien de forma clandestina, i la gent es reunia on podien per a parlar, si és que podien. Antonio conta com després de la mort de Franco ja se podien reunir públicament, encara amb un poquet de por. Es van legalitzar els partits polítics i ell va formar part del Partit Socialista des dels seus inicis fins a l’actualitat.
Va formar part de les primeres llistes democràtiques a l’ajuntament pel Partit Socialista i anava el número 10 perquè no volia eixir, però el seu partit va traure 10 dels 17 regidors i va ser regidor d’Hisenda. Encara que hi havien uns altres dos partits diferents, UCD i el Partit Comunista, tots estaven units per un benefici comú per al poble. Explica tot el treball que van fer a l’ajuntament aquells anys i com es feia en aquell moment i les diferències que hi han en la política de hui en dia. Ells estaven tots units per a treballar pel poble, construint la Democràcia. -
Carmen Romeu Carles
Carmen Romeu Carles: Nascuda l'any 1932 a Paiporta. Filla de José Romeu Tamarit i de Natividad Carles Serrano.
La seua infància va estar marcada per la prematura mort de la seua mare als 39 anys d'edat i per les penúries econòmiques. El seu pare es va casar en segones núpcies formant una família amb 8 fills en total, que va haver de lluitar per a poder sobreviure durant la Postguerra.
Des de molt jove va mostrar esperit emprenedor. Va començar venent ràdios a comissió, va tindre una concessió de mobles i electrodomèstics d'un comerç de València del que finalment es va independitzar i entre 1963 i 1986 va tindre diversos establiments propis de venda de mobles, eletrodomèstics, màquines de cosir, material esportiu,…
Va ser la primera dona regidora a Paiporta, per la UCD, en el primer Ajuntament democràtic entre 1979 i 1983. -
Concha Ciscar Roselló
Concha Ciscar Roselló: Nascuda a Paiporta i filla de Vicent Císcar Llàcer i de Vicenta Roselló Tarazona.
De la guerra recorda que no podien entrar als refugis antiaeris que la gent havia cavat a les cases particulars, ja que no havien pogut ajudar a construir-los. Així que durant els bombardejos sa mare els posava a ella i als seus germans a resguard al buit de l’escala de casa.
La postguerra fou el pitjor. Son pare va ser empresonat a la Model de València. Les condicions de vida eren duríssimes. Sa mare i els seus germans van poder sobreviure gràcies a l’ajuda de la família i el racionament que els tocava. Com que a Paiporta no hi havia llavador, les dones del poble anaven a rentar la roba al barranc. Ella i un dels seus germans emmalaltiren de febres maltes i, només mitjançant amistats, aconseguien les medicines a València. També recorda com l’església havia quedat desfeta, sense les imatges dels sants i sense les campanes.
Concha ens conta com era el primer pis que es compraren per a casar-se en els primers blocs de cases que va construir Serrano. El que més li va agradar era que el bany estava dins de casa. El seu sogre no entenia com es podia tindre el vàter dins de casa.
Segons Concha, el millor que ens ha portat la Democràcia és que els seus fills i els seus néts ja han pogot estudiar, i això sempre els quedarà. -
Carmen Esbrí Álvaro
Carmen Esbrí Álvaro: Actualment Carmen és portaveu de la coordinadora estatal de la Marea Blanca en la lluita per la defensa de la Sanitat pública.
El pare de Carmen va estar durant la guerra en l’hospital de campanya d’Ontinyent com a cap de personal. En acabar la guerra tenia uns 20 anys i va eixir per la frontera francesa, va acabar al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Decideix tornar a Espanya i se’n torna caminant.
Carmen ens conta com la seua família materna va treballar i col·laborar a la Colonia Rusia, una de les diferents colònies escolars del Ministerio de Instrucción Pública que s’establiren en diferents municipis valencians i de la que formaren part molts xiquets i xiquetes procedents de les zones de guerra i que van trobar a Paiporta un refugi segur que els feia oblidar els horrors que havien viscut. Sa mare, Carmen Álvaro Planelles, feia d’auxiliar; la seua iaia Valentina Planelles, que era modista, feia de cuinera.
La seua tia, Josefa Álvaro Planelles (Pepita), era mestra i ocupava el càrrec de responsable de la Colonia. Mestra educada per la República i que va ajudar en tot el que va poder als xiquets i les xiquetes. Es va preocupar que tingueren educació seguint el projecte sanitari, educatiu i social de la Institución Libre de Enseñanza. Una vegada finalitzada la guerra és depurada com a mestra i va dedicar la seua vida a rescatar els seus drets i la seua figura. -
Josefa Baviera Yago
Josefa Baviera Yago: Nascuda a Paiporta, filla de Blas Baviera Brull i Adelina Yago Juan.
Son pare treballava de jornaler i sa mare era encaixadora als magatzems de taronja i ceba fent jornades nocturnes.
Recorda la primera vegada que arribaren famílies senceres de refugiats de Còrdova en camions a Paiporta i com els repartiren pels magatzems i les cases del poble. També comenta el procés de construcció dels refugis antiaeris per la mateixa gent del poble, inclosos xiquets i dones, durant la nit quan acabaven de treballar. Descriu el racionament durant la Guerra i com s’abastien de productes anant als pobles dels voltants. Explica la picaresca existent durant la Dictadura per burlar, els herbassers, els controls d’estraperlo.
Descriu la vida qüotidiana a Paiporta durant els anys de la Dictadura i els canvis que han transformat el poble des de la Transició. -
Reme Blasco Juan
Reme Blasco Juan: Fonamentalment a la seua entrevista Reme ens ofereix el testimoni de l’activitat política del seu marit, Toni Císcar. Apassionat i entusiasta de la política, Toni Císcar s’afilia al PSOE en 1976. Membre fundador del partit a Paiporta, és nomenat secretari general del partit. Foren anys difícils de lluita per la resistència de la gent de la dreta. El PSOE guanyà amb majoria absoluta les primeres eleccions democràtiques i Toni fou tinent d’alcalde eixa primera legislatura. Uns anys on Paiporta canvià moltíssim: s’asfaltaren carrers, es va fer l’ajuntament nou, places i zones verdes.
El 23 de febrer del 1981, dia del colp d’Estat, Reme ens conta com Toni, com a secretari general del partit, va amagar les fitxes de tots els afiliats al partit i com, tant ell com un grup de regidors, es tancaren a l’ajuntament per defensar la democràcia que tants anys els havia costat recuperar. -
Amparo Martínez Paredes
Amparo Martínez Paredes: Va nàixer el 29 de setembre de 1945 a València encara que tota la seua família era de la Florida, Picanya. Viu a Paiporta des que és va casar.
Son pare era joier i sa mare va ser polimentadora. El seu pare va anar a la guerra i va estar en un camp de concentració, i al tornar el van passejar pel poble per les idees i perquè abans de la guerra era el president del Casino Lliberal. En sa casa no es parlava molt de política, però se sentia la Pirenaica.
Encara que els partits polítics no estaven legalitzats, veia com les coses anaven canviant.
No ha tornat a sentir tanta por mai com quan van aparéixer els grisos durant el funeral d’un militant de Comissions Obreres que morí en una càrrega policial l’any 1977. L’enterrament va ser massiu, amb milers de treballadors i treballadores que van traure banderes de les Comissions Obreres i del Partit Comunista mentre cantaven La Internacional.
A son pare, per les seues idees, li proposen fundar un partit polític, i com el seu home també compartia les mateixes idees, el va animar i fundaren el PSOE a Paiporta. Son pare va ser president i el seu home, encara que no anava en llistes per a les eleccions municipals del 79, va ser regidor perquè algú renuncià. Amparo també anava en llistes però no per a eixir. Ella i altres dones es van dedicar més a temes socials en benefici del poble.
El 23F el va viure amb el seu home a l’ajuntament per si passava alguna cosa, fins que van fer el comunicat oficial i ja es va vore que no passaria res. I és que ella sempre ha anat a la política en el seu home i en son pare per a poder demostrar, per a poder parlar. -
Helios | Enrique Gil Folgado
Helios | Enrique Gil Folgado: Nascut en 1932 a Paiporta. Conegut al poble com Enrique durant tota la seua vida, ja que quan va nàixer el seu pare va decidir posar-li el nom d’Helios i uns anys després a la seua germana la van anomenar Amanecer, seguint la tendència de posar noms no religiosos als xiquets i xiquetes.
El seu pare va estar al front i en tornar al poble tan sols va pernoctar una nit a casa abans de ser detingut. Va passar per diferents centres penitenciaris, des de la Casa Gris fins al monestir de Santa María del Puig, on anava ell solet, amb 11 anys, a portar-li menjar i roba. En un primer judici el van condemnar a pena de mort, però gràcies als informes favorables sobre conducta politicosocial de diferents persones del poble li van commutar la pena. Recorda especialment el testimoni de Paco Tarazona.
Mentre el seu pare va estar pres, ell va treballar en quadrilles agrícoles sent un xiquet i quan el seu pare va tornar a Paiporta van tindre ocasió de comprar una botiga d'ultramarins i ell va poder tornar a l’escola.
Ens parla del refugi que hi havia al llarg del carrer de la Florida, al qual s'accedia des de les diferents cases, i de com es quedaven en ell fins que deixaven de veure's els reflectors, i de com la gent va poder subsistir gràcies a l'estraperlo.
Va fundar l'Associació de Pares d'Alumnes del que en aquell moment era el Col·legi Nacional Francisco Franco, i això va suposar l'inici d'una lluita activa per a millorar les infraestructures educatives de Paiporta. -
Enrique Montesa Peris
Enrique Montesa Peris: Enrique ens conta com son pare, també Enrique Montesa, va ser tinent de la República durant la guerra. Com que era obrer va demanar anar a fortificacions i es va dedicar a fer trinxeres, carreteres i ponts per la zona d’Aragó i Andalusia. En acabar la guerra va tornar a Paiporta, però com que havia sigut oficial el tancaren tres anys a la pressó. Son pare deia que a la guerra s’havien produït moltes barbaritats per les dos bandes, però mai va comprendre com és que després d’acabar la guerra se seguien produint barbaritats a favor dels que havien guanyat la guerra. Idealista de mena, Enrique Montesa, pare, va ser un dels fundadors del Casino Lliberal.
Enrique Montesa fill, arquitecte tècnic de professió, en faltar son pare va ser nomenat president del Casino Lliberal i va ingressar al Partit Demòcrata Lliberal. I d’ahí es trobà que en les primeres eleccions democràtiques foren absorbits per la UCD i Enrique anà a les llistes electorals, però a un lloc baixet perquè no volia eixir… Poc a poc va anar coneixent la política i es donà compte que la política no era per a ell, que allò seu era treballar i ajudar al poble en el que fera falta, que és el que ha fet tota la vida.
A Enrique el que realment li ha apassionat és l’esport, ser entrenador del Paiporta juvenil i organitzar el campionat de futbol sala del poble. -
Manuel Juan Soler
Manuel Juan Soler: Nascut l'any 1937 a Paiporta.
Sobrenomenat “Nerete” a Paiporta, “Parriua” a Xirivella i "El Terrible" en Benimàmet, Godella i Montcada, llocs que freqüentava per la seua activitat com a herbasser. Va passar fam i necessitat en la seua infància, durant la qual no va acudir al col·legi, perquè el seu pare va patir un accident en cremar la pólvora que havien llançat en un dels seus camps d'herba uns dies després de finalitzar la Guerra. Quan va arribar el moment de complir el servei militar, en la seua família volien lliurar-lo amb alguna excusa mèdica, ja que feia falta a casa per a treballar, però ell es va negar perquè volia anar-se’n el més lluny possible i va fer la mili a Sidi Ifni. En tornar va continuar amb el cultiu i el negoci de l'herba, però, a poc a poc, va anar canviant l'herba per encisams, que eren molt més rendibles.
Manuel dona detalls de les labors agrícoles, dels preus dels productes amb els quals va treballar i del mercat d'hortalisses. Conta amb detall com era la vida sent herbasser, on venien l'herba i dona el nom d'alguns companys de professió. -
Miguel Gallego Bauxali
Julia Través RódenasMiguel Gallego Bauxali, Julia Través Ródenas: Nascut el 22 d'agost de 1945 a Paiporta.
Fill de Julián Gallego Sánchez i Trinidad Baixauli Marín, ell és el menor de tres germans. Son pare era de Camporrobles i sa mare, paiportina. Son pare va treballar de cavador traient terra per als rajolars, primer per a Serrano i després per a Bauset, on ja es va jubilar. Son pare va estar tancat a Sant Miquel dels Reis encara que no era el culpable, però un el va assenyalar. Son pare no era polític ni parlava de política. En sa casa no es va parlar mai del temps que son pare va estar a la càrcer, ell es va assabentar per un paper que va trobar i anys després va preguntar.
Va anar a l’escola de Don Antonio Ibáñez Albalat, però només fins al 12 anys ja que no li agradava anar. Encara que l’escola era privada, els seus pares no pagaven perquè el mestre era molt amic de son pare.
Es va posar a treballar com ebenista i després amb el seu germà, qui tenia un taller d'afilar ferramentes per a la fusta quan el sector del moble era molt important a Paiporta i es feia tot a mà i conta com es feia i quin era el procés.
La seua afició i debilitat és el futbol. De fet no va ser professional perquè no va voler anar-se’n de Paiporta. Fundador de l'equip dels veterans continua participant en la seua afició encara que ja no juga. -
Joaquin Juan Baviera
Joaquin Juan Baviera: Nascut en 1926 a Paiporta. Fill de Pascual Juan i d'Elena Baviera.
Tota la família es dedicava a l'agricultura, tant a l'alfals com al blat i altres cultius, per la qual cosa durant la Guerra i la Postguerra a sa casa no van passar fam. El seu germà major se’n va anar de voluntari al front i va morir a Madrid poc abans que acabara la Guerra. Conta com els xiquets baixaven a jugar als refugis antiaeris que es varen fer a Paiporta.
Joaquín es recorda de l'arribada d’evacuats des de Madrid, de les amistats que va a fer entre ells, així com de les xiques que es van allotjar en l’Hort de les Palmes.
Pel que fa a la Postguerra, Joaquín explica com funcionava el racionament i el Servicio Nacional del Trigo, i explica que ell i el seu pare portaven estraperlo a València quan repartien l'herba.
Ens parla de l'alqueria de Mina i del rajolar que hi havia prop d'ella, de la que pren el nom el polígon industrial. -
Maria de la Encarnación Masià
Maria de la Encarnación Masià: Nascuda a Paiporta filla d’Agustín de la Encarnación és la més menuda de cinc germans. Son pare era socialista i va ser tancat per política perquè el van delatar alguns del poble a qui ell havia ajudat. El van empresonar a la Casa Gris, va passar a la Presó Modelo, a Sant Miquel dels Reis i per bon comportament el portaren al Puig per a fer-se càrrec de les terres de les monges i això els va ajudar molt. Va ser condemnat a mort, però finalment li llevaren la pena de mort encara que va estar set anys empresonat. La família va passar molt i sobretot sa mare i la seua germana major van sofrir molt. Ella al ser la xicoteta sempre la van proteger, encara que també es va fer responsable molt prompte donades les circumstàncies. No van passar penúries ja que els van ajudar molt, especialment la família Serrano i també Isidro Rodríguez, el tio Sidro, molt amic de son pare que sempre els va ajudar. María tenia un germà més que era un dels xiquets evacuats que es va quedar a Paiporta i sempre ha sigut un més de la família.
María recorda les coses que li passaren a la seua infància, les vivències que ha tingut i com era la vida en aquell moment, i què, a pesar de tot el que han passat i treballat, han sigut molt feliços. -
Jesús Vicente Ferrandis Paredes
Jesús Vicente Ferrandis Paredes: Nascut el 21 de novembre de 1932.
Fill de José Ferrandis Romeu i Josefa Paredes Sanz, els dos de Paiporta.
Son pare era ebenista i director de la fàbrica de mobles Ventura Feliu. Fou triat pel partit polític PURA l’any 1933 i nomenat vocal de l’Ajuntament de Paiporta des de l’any 1935. En acabar la guerra el detingueren durant dos mesos a la Casa Gris. Quan isqué de la presó trobà feina de regador en el motor de Sant Miquel.
Sa mare era encaixadora de taronja al magatzem de la societat Agruna i de ceba al magatzem de Sebastià.
El seu germà, per part de pare, José Ferrandis Aznar, fou acusat d’Auxili a la Rebel·lió amb pena de 6 anys i 1 dia, i estigué tancat a la presó de Yeserías durant 3 anys.
Anà a l’escola de pàrvuls, fins als 7 anys amb Doña Juana i a primària, fins els 9 anys amb Don Joaquín Renovell. Quan acabà la guerra, com que a la família no els donaven feina al poble, hagué d’abandonar els estudis per a posar-se a treballar a Castellar.
Tota la família militava al Partit Comunista i ell amb 10 anys ja portava a Paiporta clandestinament la correspondència del partit des de València.